Document de resposta a la reunió de presentació del pla de drets culturals: reflexions i propostes entorn a la mesura “Cultura de base i sectors culturals: dret a la creació, l’experimentació, la recerca i la producció cultural.”
Agraïm el diàleg impulsat des de l’Ajuntament per recollir les propostes al voltant de la concreció de les mesures del Pla de drets culturals, però volem fer constar que aquest s’està fent sobre un document ja tancat i fet públic, sense una taula de diàleg proactiva en el procés d’elaboració del mateix, i que, per tant, només ens permet la capacitat de generar-ne un retorn, que recollim en aquest document que ara presentem. Aquesta dinàmica ens reafirma en el fet que no es compta amb la ciutadania d’una manera real en el moment de gestar els grans eixos vertebradors de la política municipal.
Si bé és cert que el diàleg amb la institució hi ha estat i de manera voluntà- ria, no ho és que s’hagi estat elaborant aquest pla amb el teixit cultural. Per tant, no creiem que sigui del tot exacte ni just que s’inclogui al final del document un llistat de col·lectius i associacions com si aquestes haguéssim estat proactivament treballant colze a colze amb l’Ajuntament en la redacció d’aquest Pla. Ens l’hem trobat fet i publicat sense capacitat per intervenir-hi, ni hem estat consultats en el seu procés.
Pensem que el redactat és molt ambigu, deixa moltes escletxes obertes, i pot ser interpretat des de molts punts de vista polítics, deixant cabuda fins i tot a una lectura certament neoliberal. És un pla a la mercè del color polític del govern que hi hagi a cada legislatura. En aquest sentit creiem que no és prou valent a l’ho- ra de blindar determinades polítiques de cara a protegir, en concret, el teixit que representem conjuntament amb altres entitats i agents culturals. Valorem, això sí molt positivament, que s’encari per primera vegada d’una manera decidida les polítiques culturals en tant que drets de la ciutadania.
Voldríem destacar que el Pla de drets culturals utilitza el terme “Cultura de base” sota una formulació que veiem com una apropiació per part de l’ICUB i l’Ajuntament de Barcelona del terme i del seu significat, sota una concepció amb la qual no ens sentim ni identificats ni representats, tal i com ja hem manifestat en diàlegs previs amb l’Ajuntament de Barcelona (Carta de disconformitat de la Cultura de Base de Barcelona (CB) amb el document de mesures de suport al teixit cultural de Barcelona de l’ICUB).
En aquest document ens centrem a donar resposta i a valorar exclusiva-ment l’apartat dedicat a Cultura de base. Òbviament el Pla de drets culturals és molt més ampli i recull altres apartats que també hauríem de poder valorar i fer-ne un retorn, però això s’hauria d’haver fet en una taula de treball prèvia i en aquesta fase de retorn estem segurs que cada sector hi aportarà els seus criteris.
Considerem que alguns els eixos que el Pla de drets culturals presenta en aquest apartat entren en contradicció amb alguns dels nostres propis principis, és a dir, pensament crític alvoltant dela praxi del’art iles polítiques cultu-rals d’àmbit local, la transparència i la independència institucional. En línies generals, considerem que la proposta repeteix una dinàmica que defineix les polítiques culturals des de dat (institucions i equipaments) capabaix (la base cultural). Des de CB considerem que l’Ajuntament hauria de marcar els marcs i posar les eines, però no establir la programació o les direccions. Pensem que cal un canvi radical en les polítiques culturals que traspassi la programació direc-tamentalsector. En comptes de generar més festivals o equipaments, caldria que fos l’activitat i els treballadors culturals del sector qui se’n fes càrrec. Transfor- mar la cultura que ja es fa a la ciutat en un bé comú, per comptes de voler progra- mar o dirigir-la des d’una duplicitat innecessària. Hem superat ja l’horitzó dels grans esdeveniments i de la pedra.
En aquest sentit, volem ser crítiques amb la creació contínua de nousespais i estructures culturals, abans d’apostar per l’enfortiment de la presentxarxa cultural i projectes ja existents que estan en condicions precàries, tal com exposem en l’Informe de l’estat de la Cultura de Base de Barcelona (2019) elaborat a partir del procés de mapeig fet fins el 2020.
Aquest present escrit manté les demandes constants de la CB des de fa més d’una dècada: la transparència, el canvi de model estructural de gestió, la traça-bilitat dels pressupostos públics i dels criteris que els regeixen, i la creació d’un òrgan que auditi la institució de manera independent, un Observatori Ciutadà de la Cultura. A continuació, resumim algunes de les nostres propostes i reflexions que es connecten amb el present Pla de drets culturals en l’apartat de Cultura de base, perquè creiem en el potencial de crear llaços i unir esforços comuns en pro d’una cultura de base crítica, independent i transparent.
Punt per punt
Per tal de facilitar el diàleg recollim sota els mateixos punts esmentats al Pla les nostres propostes i reflexions, si bé algunes d’elles podrien formar part de diversos punts.
1. Programes de beques per al suport a la creació.
Pensem que la conversió dels Premis ciutat de Barcelona en un programa de beques és un encert, i en aquest sentit donem ple suport a aquesta línia d’actuació. Sense cap mena de dubte, cal potenciar els ajuts públics destinats a un suportque no passa per subvencions ni la necessitat d’una justificació econòmica. Pen- sem que és una manera positiva de donar solucions a molts treballadors i agents culturals que pel fet de no estar establerts com a associacions o col·lectius jurídics, o pel fet de no ser autònoms, tenen dificultat per poder-se presentar a altres línies d’ajut públic. Així mateix, valorem positivament que s’adrecin directament a processos de creació, facilitant en molts casos la producció de projectes nous.
L’alta resposta de peticions rebudes a la convocatòria d’enguany, molt per sobre de la dotació pressupostària i de la capacitat de poder donar un suport més ampli, pensem que fa palesa la necessitat del manteniment i l’ampliació d’aquestes beques. En certa manera, la convocatòria va entrar en col·lapse per l’alta necessitat que hi ha per part del teixit cultural d’ajuts en format beca, sobretot destinats a producció.
Entenem que la dotació econòmica per aquest programa de beques no ha de formar part del pressupost ordinari de cultura, o en tot cas no formar part de la partida de subvencions, sinó que hauria de formar part d’un pressupost específic i estar destinat a tots els àmbits, no només els treballadors culturals. En aquest sentit les beques haurien d’incloure i potenciar també els àmbits de recerca i in- vestigació, sempre des de la innovació cultural, amb voluntat d’adreçar-se també a investigació en arxius, universitat, cultura popular…
Trobem a faltar, això sí, que hi hagi un sistema de retorn proactiu que doni explicació als sol·licitants dels motius de la denegació de la beca. Aquest retorn hauria de servir per poder entendre millor com es valoren els projectes i ajudar als sol·licitants a millorar la metodologia, l’estructura, i poder adreçar millor els ba- rems de cara a futures convocatòries. Creiem que aquest retorn, que es podria ve- hicular a través de l’Oficina Ciutadana de Cultura, és una eina important de cara a facilitar la comprensió dels criteris que es fan servir per puntuar les sol·licituds, tal com es fa, per exemple, a les convocatòries de la UE. És també un sistema de retorn que incideix en la transparència, evitant així la sensació d’opacitat que algú pot tenir pel que fa a l’aprovació dels becats.
2. Obrir la Casa de la Música.
Sense entrar a valorar aquest cas concret, sí que voldríem aprofitar per comentar que des del nostre punt de vista aquest model perpetua la manera d’actuar desempre de l’Ajuntament, creant nous espais i equipaments institucionals fent cultura des de d’alt cap abaix. És el mateix cas que ja es va donar amb la constitu- ció de les Fàbriques de creació.
Caldria dissenyar, consensuar i desplegar aquests equipaments conjun-tament amb els sectors de la ciutat que ja desenvolupen les seves propostes iprogramacionsper comptes de generar nous equips directors, i haver d’assumir la programació des d’uns ens de nova creació. Els espais i els programadors jaexisteixen i no entenem la necessitat de crear-ne de nous.
Ens preguntem si les cases de cultura seran un nou model d’equipamenten la mateixa línia que les Fàbriques. Pensem que aquest és un model fallit icaduc. No es tracta de crear noves tipologies d’equipaments, quan ja hi ha centres cívics, biblioteques, fàbriques… Pensem que per comptes de nous equipaments el que cal és potenciar el teixit existent. No entenem la necessitat d’una nova tipolo- gia de centres. Veiem la mateixa dinàmica, per exemple, quan es parla de la Casa de l’aigua, etc.
Creiem que cal un canvi de model, una aposta cap a un model de viver i convivència d’entitats i grups gestors, ja presents al teixit del sector. Els espais municipals haurien de donar solució a la necessitat d’espais (tant de treball com de programació o exhibició), i no generar un nou espai que acabi fagocitant la cultu- ra de base. Per més que hi hagi un plec de condicions sota un concurs públic que reculli un sistema de funcionament que contempli la vinculació amb escoles de música o d’altres ensenyaments artístics, o vehiculi un treball també de documen- tació o investigació (arxiu, programació, gestió), pensem que l’aposta hauria de ser per aquest model de vivers, on els treballadors culturals que ja s’hi dediquen podrien establir un conveni o contracte-programa amb una temporalitat fixadade cessió. Generar un nou espai-equipament implica de facto una competènciaamb el sector, per més que s’estructuri amb la voluntat de donar aixopluc o de programar conjuntament amb el mateix. Caldria apostar per una gestió directaper part dels treballadors culturals (entitats, creadors, programadors, xarxes, festivals independents…) que l’ocupin i li donin contingut i programació.
Generar més espais és apostar per la cultura de la pedra, és fer més estructu- res, quan el que cal és alliberar les estructures per retornar-les a la ciutadania, en aquest cas posant-les en mans del teixit/sector per una gestió directa. No cal mul- tiplicar una programació i una activitat que ja existeix a la ciutat, sinó dotar-la de condicions adequades per tal de tenir continuïtat. Transformar els equipaments en vivers, sota un plec de condicions clares d’ús i de retorn a la ciutat, seria una aposta molt més eficient fins i tot en termes econòmics.
3. Residències artístiques.
La nostra reflexió en aquest punt és a favor de crear noves residències, però de- tectem que no es farà a través de noves vies que impliquin el teixit d’una manera directa, sinó a través dels equipaments ja existents. Pensem que caldria potenci- ar altres fórmules, com ara la dels vivers, o crear noves residències gestionades directament des del sector. A banda, pensem que caldria un programa que fespossible no només potenciar les residències a la nostra ciutat, sinó establir un programa de residències dels treballadors culturals locals a altres indrets, centrat a establir convenis amb espais d’altres ciutats i fer-ho de nou des de la facilitació de la interconnexió directa entre els treballadors/espais del mateix sector. Si bé l’equipament que aculli les residències pot ser perfectament un equipament dels ja existents, la xarxa amb altres ciutats o la convocatòria i gestió de les mateixes es podria fer perfectament des de baix i de manera horitzontal, directa, entre els mateixos treballadors culturals de cada ciutat i de la nostra.
4. Biennal d’Art Manifesta 2024
No entenem que aquest sigui un dels eixos inclosos en un pla com aquest. Pensem que un Pla cultural ha de definir els grans marcs de futur de les polítiques cultu- rals adreçades al sector, i més quan l’intentés la definició dels Drets culturals, no de les estructures culturals municipals. Clarament, una biennal és un cas concret de programació cultural, i un model molt concret, també. No és un eixculturalniundret.Si l’entenem com a eix, ens duu a pensar que estem proposant la creació de més festivals i grans esdeveniments culturals com a part de les grans línies d’acció cultural. En aquest sentit estem plenament a les antípodes d’aquesta mena d’estratègies a l’hora de dibuixar la cultura d’una ciutat. No tenim cap mena d’interès en la creació de més macro-esdeveniments, ni marques, ni continuar eixamplant una visió mercantilista i centrada en una visió provinent de lesindústries culturals i la gestió de la cultura com un producte. Pensem que no és un model de futur ni un model que potenciï la ciutadania cultural i els seus drets, sinó els usuaris i el consum cultural. Si s’ha de fer una nova biennal o un nou gran paraigües caldrà necessàriament definir-lo de manera conjunta amb el sector, i reconduir-lo cap a posicions ben allunyades dels grans festivals i de l’intervencio- nisme cultural; despullar-ne tota vestidura de biennal tal com aquestes s’han anat donant al llarg de les darreres dècades. Estem plenament convençuts que hem desuperar el model de grans fires, festivals i esdeveniments artístics que busquenper damunt de tot projectar la ciutat en l’àmbit internacional tot emprant elsseus actius culturals, alhora que es mantenen les estructures de la quotidianitaten plena indigència. Per a CB la prioritat és el dia a dia i no la urgència d’ungranaparador.
5. Reformular les convocatòries de subvenció
Des de CB apostem per un canvienelmodelde subvencions. Creiem que cal pas- sar d’un model anual a obrir un nou model de convenis i/o contractes-programa que garanteixi una seguretat de 3 o 4 anys i mantenir un programa de subvenci- ons per a activitats puntuals.
Aquest canvi d’estratègia amb un nou model de contracte-programa obeeix al fet de donar valor i viabilitat a la funció que CB fem com a serveis públics oberts a la ciutadania i en diàleg directe amb el territori. La cultura sempre s’ha gestat i fet des de baix, en horitzontal, i no es tracta de convertir l’ens públic enun nou sistema de mecenatge. Si parlem de drets hem de parlar, també, de deu-res. Per això apostem per un sistema de contracte-programa que permeti refor- mular el suport públic amb una aposta a llarg termini vinculada a una exigènciade retorn a la ciutadania, de servei públic, dels ens que s’hi acullin. L’objectiu és assolir una acció cultural directa des de baix que doni resposta i solucions a les necessitats estructurals en nom, també, del municipi.
El model de suport públic de “gestió continuada” es podria vertebrar des de l’Oficina de Cultura. Un suport públic continuat i plurianual implica també coresponsabilitat, d’aquí el contracte-programa. S’ha d’establir una exigència a dues bandes. En tant que CB entenem que estem fent un servei públic i, doncs, també ens han d’exigir i hem de satisfer aquestes exigències. Per comptes de clien- telisme i dependència del suport públic, CB implica un retorn i un treball cultural a la comunitat, una funció social que és la que dona sentit a l’exigència del canvi de model i a un suport diferenciat al de les subvencions actuals.
Pel que fa al model de subvencions ordinària i anual que cal mantenir per tal de donar suport a projectes puntuals creiem que hi ha d’haver un canvi de calendari de les ajudes. La preparació i resolució hauria de ser entre setembre i desembre, no com ara (preparem els projectes a principis d’any i es resolen a l’estiu). També caldria augmentar el percentatge màxim de l’ajuda municipal del 50 al 70%.
Des de CB apostem per repensar també els indicadors de valoració delsprojectes, i no centrar-los, per exemple, en la producció de resultats, beneficis i rendibilitat econòmica com a barems d’impacte sobre el territori. La cultura s’ha d’avaluar en funció d’uns barems que prioritzin el retorn ciutadà, així com els indicadors que el regeixen, i la creació de públics per damunt de la rendibilitati l’assistència. Repensar la política cultural municipal i fer valdre la capil·laritat de l’activitat cultural i artística de base, no fonamentada en grans esdeveniments, sinó en projectes de participació ciutadana i transformació social i treballaren altres polítiques que protegeixin els espais de la cultura de la ciutat de la pressió immobiliària i la gentrificació. Caldria una aposta ferma i sostinguda en el temps per part de les institucions culturals i polítiques públiques cap a projectes que treballen fora de l’ànim de lucre, de la iniciativa privada o de la pública i que, així mateix, promouen l’impacte i el retorn social. Cal una legislació que ho garanteixi.
Des de CB volem incidir que caldrien ajudes específiques que donessin suport a projectes en el seu conjunt, vertebrats sobre el territori i amb voluntat de transformació social, amb independència de les disciplines artístiques que es po- sen en joc amb una aposta clara per la transversalitat i la multidisciplinarietat.
S’ha de prioritzar un model de sostenibilitat a partir del micro crèdits per la cultura. Hem de virar cap a un model d’autonomia. Ens cal el suport públic, sí, però no per funcionar, sinó per establir la continuïtat dels projectes. De la matei- xa manera caldria impulsar amb fermesa una legislació potent per possibilitar la participació de l’economia privada en les estructures culturals (llei de mecenatge i de desgravació fiscal).
Des de CB, considerem l’actual i ingent despesa en transport i enviaments generalitzada al sector cultural un sense sentit. Demanem que l’Administració pugui fer-se càrrec de la majoria del pressupost (seguint el model francès) o, enca- ra millor la creació d’una empresa pública, cooperativa de transports i enviaments o fórmula similar, que descarregui aquest pes pressupostari de les entitats cultu- rals i permeti una aposta clara per un transport eficient, ecològic i transparent.
6. Nous mecanismes de suport públics per als processos de recerca i experimentació.
Considerem que és una recapitulació dels punts 1 i 5. Ja ho hem comentat en els punts pertinents.
7. Pla de formació.
Proposem que aquest pla sigui gestionat per Barcelona Activa i que la informació es gestioni a partir de l’Oficina ciutadana de la cultura. En el següent punt desple- guem què considerem que hauria de ser l’Oficina Ciutadana de la Cultura.
8. Oficina Ciutadana de la cultura.
L’Oficina ciutadana de la cultura ha de servir per generar una política cultural delafacilitació: desenvolupar mecanismes d’acompanyament per a projectes nous i també per a gestions de locals, llicències, subvencions, suport tècnic i d’infraes-tructura,etc.
Això s’hauria de fer mitjançant un coneixement de la realitat de les entitats i del sector cultural de la ciutat. El perfil de persones que haurien de treballar en aquesta oficina seria, per exemple, provinents de les àrees d’humanitats, ciències socials, economia social, gestió cultural, comunicació…
Seria ideal en aquest sentit que l’Oficina tingui la figura de Tècnic de culturaa cada barri que faci de pont amb l’oficina i les entitats, per conèixer les entitats i donar-los suport. Considerem que seria necessària una oficina física amb atenció tan presencial com telefònica per donar suport a les sol·licituds de subvencions ialtres processos burocràtics. Una altra funció que considerem urgent i necessària que podria desenvolupar aquest organisme és gestionar i justificar les no conces-sions de les subvencions i oferir un informe de retorn als candidats, per tal de millorar-ne la transparència i permetre als sol·licitants trobar i gaudir del suport més adequat a les seves necessitats.
Caldria involucrar més a la ciutadania, ja que, tal com està presentada l’oficina ara mateix, no té res a veure amb l’Observatori Ciutadà de la Cultura. CB considera que en l’organigrama de relacions de l’ICUB (estructura política i estructura executiva) manca la visió de la ciutadania i de sectors de base de la cultura, imprescindibles per crear un ecosistema cultural sa i orgànic. Per a tals efectes i com s’ha comentat amb anterioritat, una de les demandes permanents de CB, especialment des de la constitució del ParlaMent Ciutadà de Cultura de Barcelona (maig de 2019), ha estat la creació d’un Observatori Ciutadà Muni-cipal de la Cultura (OCMC): un òrgan independent a la institució, però que hitreballaria de manera vinculada i vinculant, encarregat de fer un seguiment deles preses de decisions i des d’on es podrien impulsar polítiques i millores que no caiguessin en el curt terminisme.
Una possible via per tirar endavant aquesta estructura seria reconvertir l’actual Consell de Cultura de l’ICUB en un òrgan de ciutat, amb activitat de con- trol sobre les polítiques culturals, amb capacitat i funcions executives i no només consultives, i amb representació de perfils de diversos sectors (creació, pedagogia, antropologia, ciència, biblioteques, documentació”¦). S’entén que aquest òrgan hauria d’anar més enllà de les polítiques dirigides a la creativitat, perquè “cultura” és molt més que creativitat. En aquest sentit, caldria parlar de perfils, no de noms, i establir un sistema d’elecció obert i democràtic basat en aquests perfils.
9. Baixos de protecció Oficial Cultural.
Aquesta línia d’acció, derivada del programa de baixos de protecció oficial, ens sembla encertada però insuficient. Gran part de la despesa a què es destinen les subvencions actuals és per als lloguers dels espais de les entitats. Sembla absurd que aquesta despesa sigui la que es menja bona part dels pressupostos. No totes les entitats necessiten un espai propi o un espai de grans dimensions. Hi ha diverses vies que podrien resoldre aquesta situació:
En tot cas, el primer que s’hauria de resoldre és ajudar al pagament dels lloguers de les entitats i la seva viabilitat abans de fer equipaments nous. S’ha d’afavorir l’arrelament de les entitats. Això implica mantenir els espais en els territoris. L’activitat cultural de les entitats de CB està estretament relacionada amb l’entorn en què es duen a terme, i la seva integració en el teixit urbà és molt important per mantenir viva i diversa la vida dels barris de la ciutat.
10. Espais de Cultura Viva.
Aquesta millora en una nova llicència d’activitat requereix una companyament perquè un cop aconseguida hi hagi un sosteniment de les entitats que la tenen.
Aquesta iniciativa va en la direcció de solucionar problemes actuals ambles llicències d’activitat i capacitar l’aixopluc legal, però voldríem fer constar que hi ha moltes entitats i espais que duen a terme la seva activitat sense una llicència vàlida, i que molt probablement tampoc es poden acollir a aquesta nova llicència. Pensem que cal buscar solucions per emparar legalment qualsevol activitat cul- tural sense la necessitat de tenir una llicència concreta. Destaquem la necessitat de millorar la present regulació de llicències perquè s’ajusti a les necessitats tan existents com futures. Fem una reflexió en el sentit que el marc de regular lesactivitats culturals i públiques no creiem que hagi de ser via llicències, per més que sabem que no depèn de l’Ajuntament.
Creiem que hi ha alguns aspectes que no estan inclosos en aquest Pla. A mitjà termini l’ideal seria que tot això s’acompanyés d’eines com una LleideMe-cenatge i de desgravacions fiscals per a les entitats culturals. Sabem no és com- petència de l’Ajuntament, però s’hauria de fer pressió. També s’hauria de parlar de proposar un estatut de l’artista o d’impulsar bonificacions en els impostos municipals per estimular l’entrada del suport privat, per exemple.
Així mateix creiem que s’hauria d’establir un sou mínim regulat per tots els treballadors culturals que treballin en un equipament o projecte que rebi diners públics.
Document original Ajuntament: pla_drets_culturals_mesura_pautes_v19.pdf
Annex
Recollim aquí els documents de resposta que ens han fet arribar alguns dels col- lectius que formen part de CB i que han volgut manifestar la seva pròpia visió del Pla. Per a CB totes les veus són importants, i per això afegim aquestes respostes a manera d’annex. Degut a la urgència, aquestes respostes no s’han pogut debatre de manera conjunta. Són independents i pròpies d’aquests col·lectius i han estat redactades de manera autònoma després d’haver elaborat la resposta consensuada de CB.
Opinions d’ARTIBARRI sobre el Pla
Subscribim el que es diu al document de CB, però volem afegir alguns comentaris i una perspectiva al voltant de la secció de cultura comunitària que també ens afecta a molts col·lectius de CB.
Pràcticament no apareix la paraula, i quan ho fa no queda clar com es prenen les decisions.
A més, en les accions culturals i comunitàries en cap moment s’esmenten les accions d’art comunitari ni el que ja existeix a la ciutat, i que en aquest sentit necessita recursos.
En resum, la visió per part de les arts comunitàries, és que de nou ens sembla una lògica molt perversa, que treballa des de l’excel·lència artística i deixa fora les me- sures de la taula de cultura comunitària -tant que hem lluitat per la seva existència- i no estem veient un gir real de la descentralització de la cultura en aquest sentit.