Agraïm el diàleg impulsat des de l’Ajuntament per recollir les propostes al voltant de la concreció de les mesures del Pla de drets culturals, però volem fer constar que aquest s’està fent sobre un document ja tancat i fet públic, sense una taula de diàleg proactiva en el procés d’elaboració del mateix, i que, per tant, només ens permet la capacitat de generar-ne un retorn, que recollim en aquest document que ara presentem. Aquesta dinàmica ens reafirma en el fet que no es compta amb la ciutadania d’una manera real en el moment de gestar els grans eixos vertebradors de la política municipal.

Si bé és cert que el diàleg amb la institució hi ha estat i de manera voluntària, no ho és que s’hagi estat elaborant aquest pla amb el teixit cultural. Per tant, no creiem que sigui del tot exacte ni just que s’inclogui al final del document un llistat de col·lectius i associacions com si aquestes haguéssim estat proactivament treballant colze a colze amb l’Ajuntament en la redacció d’aquest Pla. Ens l’hem trobat fet i publicat sense capacitat per intervenir-hi, ni hem estat consultats en el seu procés. 

Pensem que el redactat és molt ambigu, deixa moltes escletxes obertes, i pot ser interpretat des de molts punts de vista polítics, deixant cabuda fins i tot a una lectura certament neoliberal. És un pla a la mercè del color polític del govern que hi hagi a cada legislatura. En aquest sentit creiem que no és prou valent a l’hora de blindar determinades polítiques de cara a protegir, en concret, el teixit que representem conjuntament amb altres entitats i agents culturals. Valorem, això sí molt positivament, que s’encari per primera vegada d’una manera decidida les polítiques culturals en tant que drets de la ciutadania.

Voldríem destacar que el Pla de drets culturals utilitza el terme “Cultura de base” sota una formulació que veiem com una apropiació per part de l’ICUB i l’Ajuntament de Barcelona del terme i del seu significat, sota una concepció amb la qual no ens sentim ni identificats ni representats, tal i com ja hem manifestat en diàlegs previs amb l’Ajuntament de Barcelona (Carta de disconformitat de la Cultura de Base de Barcelona (CB) amb el document de mesures de suport al teixit cultural de Barcelona de l’ICUB).

En aquest document ens centrem a donar resposta i a valorar exclusivament l’apartat dedicat a Cultura de base. Òbviament el Pla de drets culturals és molt més ampli i recull altres apartats que també hauríem de poder valorar i fer-ne un retorn, però això s’hauria d’haver fet en una taula de treball prèvia i en aquesta fase de retorn estem segurs que cada sector hi aportarà els seus criteris.

Considerem que alguns els eixos que el Pla de drets culturals presenta en aquest apartat entren en contradicció amb alguns dels nostres propis principis, és a dir, pensament crític al voltant de la praxi de l’art i les polítiques culturals d’àmbit local, la transparència i la independència institucional. En línies generals, considerem que la proposta repeteix una dinàmica que defineix les polítiques culturals des de dalt (institucions i equipaments) cap a baix (la base cultural). Des de CB considerem que l’Ajuntament hauria de marcar els marcs i posar les eines, però no establir la programació o les direccions. Pensem que cal un canvi radical en les polítiques culturals que traspassi la programació directament al sector. En comptes de generar més festivals o equipaments, caldria que fos l’activitat i els treballadors culturals del sector qui se’n fes càrrec. Transformar la cultura que ja es fa a la ciutat en un bé comú, per comptes de voler programar o dirigir-la des d’una duplicitat innecessària. Hem superat ja l’horitzó dels grans esdeveniments i de la pedra.

En aquest sentit, volem ser crítiques amb la creació contínua de nous espais i estructures culturals, abans d’apostar per l’enfortiment de la present xarxa cultural i projectes ja existents que estan en condicions precàries, tal com exposem en l’Informe de l’estat de la Cultura de Base de Barcelona (2019) elaborat a partir del procés de mapeig fet fins el 2020.

Aquest present escrit manté les demandes constants de la CB des de fa més d’una dècada: la transparència, el canvi de model estructural de gestió, la traçabilitat dels pressupostos públics i dels criteris que els regeixen, i la creació d’un òrgan que auditi la institució de manera independent, un Observatori Ciutadà de la Cultura. A continuació, resumim algunes de les nostres propostes i reflexions que es connecten amb el present Pla de drets culturals en l’apartat de Cultura de base, perquè creiem en el potencial de crear llaços i unir esforços comuns en pro d’una cultura de base crítica, independent i transparent.

Per tal de facilitar el diàleg recollim sota els mateixos punts esmentats al Pla les nostres propostes i reflexions, si bé algunes d’elles podrien formar part de diversos punts.

1. Programes de beques per al suport a la creació.

Pensem que la conversió dels Premis ciutat de Barcelona en un programa de beques és un encert, i en aquest sentit donem ple suport a aquesta línia d’actuació. Sense cap mena de dubte, cal potenciar els ajuts públics destinats a un suport que no passa per subvencions ni la necessitat d’una justificació econòmica. Pensem que és una manera positiva de donar solucions a molts treballadors i agents culturals que pel fet de no estar establerts com a associacions o col·lectius jurídics, o pel fet de no ser autònoms, tenen dificultat per poder-se presentar a altres línies d’ajut públic. Així mateix, valorem positivament que s’adrecin directament a processos de creació, facilitant en molts casos la producció de projectes nous.

L’alta resposta de peticions rebudes a la convocatòria d’enguany, molt per sobre de la dotació pressupostària i de la capacitat de poder donar un suport més ampli, pensem que fa palesa la necessitat del manteniment i l’ampliació d’aquestes beques. En certa manera, la convocatòria va entrar en col·lapse per l’alta necessitat que hi ha per part del teixit cultural d’ajuts en format beca, sobretot destinats a producció.

Entenem que la dotació econòmica per aquest programa de beques no ha de formar part del pressupost ordinari de cultura, o en tot cas no formar part de la partida de subvencions, sinó que hauria de formar part d’un pressupost específic i estar destinat a tots els àmbits, no només els treballadors culturals. En aquest sentit les beques haurien d’incloure i potenciar també els àmbits de recerca i investigació, sempre des de la innovació cultural, amb voluntat d’adreçar-se també a investigació en arxius, universitat, cultura popular…

Trobem a faltar, això sí, que hi hagi un sistema de retorn proactiu que doni explicació als sol·licitants dels motius de la denegació de la beca. Aquest retorn hauria de servir per poder entendre millor com es valoren els projectes i ajudar als sol·licitants a millorar la metodologia, l’estructura, i poder adreçar millor els barems de cara a futures convocatòries. Creiem que aquest retorn, que es podria vehicular a través de l’Oficina Ciutadana de Cultura, és una eina important de cara a facilitar la comprensió dels criteris que es fan servir per puntuar les sol·licituds, tal com es fa, per exemple, a les convocatòries de la UE. És també un sistema de retorn que incideix en la transparència, evitant així la sensació d’opacitat que algú pot tenir pel que fa a l’aprovació dels becats.

2. Obrir la Casa de la Música.

Sense entrar a valorar aquest cas concret, sí que voldríem aprofitar per comentar que des del nostre punt de vista aquest model perpetua la manera d’actuar de sempre de l’Ajuntament, creant nous espais i equipaments institucionals fent cultura des de dalt cap a baix. És el mateix cas que ja es va donar amb la constitució de les Fàbriques de creació.

Caldria dissenyar, consensuar i desplegar aquests equipaments conjuntament amb els sectors de la ciutat que ja desenvolupen les seves propostes i programacions per comptes de generar nous equips directors, i haver d’assumir la programació des d’uns ens de nova creació. Els espais i els programadors ja existeixen i no entenem la necessitat de crear-ne de nous.

Ens preguntem si les cases de cultura seran un nou model d’equipament en la mateixa línia que les Fàbriques. Pensem que aquest és un model fallit i caduc. No es tracta de crear noves tipologies d’equipaments, quan ja hi ha centres cívics, biblioteques, fàbriques… Pensem que per comptes de nous equipaments el que cal és potenciar el teixit existent. No entenem la necessitat d’una nova tipologia de centres. Veiem la mateixa dinàmica, per exemple, quan es parla de la Casa de l’aigua, etc.

Creiem que cal un canvi de model, una aposta cap a un model de viver i convivència d’entitats i grups gestors, ja presents al teixit del sector. Els espais municipals haurien de donar solució a la necessitat d’espais (tant de treball com de programació o exhibició), i no generar un nou espai que acabi fagocitant la cultura de base. Per més que hi hagi un plec de condicions sota un concurs públic que reculli un sistema de funcionament que contempli la vinculació amb escoles de música o d’altres ensenyaments artístics, o vehiculi un treball també de documentació o investigació (arxiu, programació, gestió), pensem que l’aposta hauria de ser per aquest model de vivers, on els treballadors culturals que ja s’hi dediquen podrien establir un conveni o contracte-programa amb una temporalitat fixada de cessió. Generar un nou espai-equipament implica de facto una competència amb el sector, per més que s’estructuri amb la voluntat de donar aixopluc o de programar conjuntament amb el mateix. Caldria apostar per una gestió directa per part dels treballadors culturals (entitats, creadors, programadors, xarxes, festivals independents…) que l’ocupin i li donin contingut i programació.

Generar més espais és apostar per la cultura de la pedra, és fer més estructures, quan el que cal és alliberar les estructures per retornar-les a la ciutadania, en aquest cas posant-les en mans del teixit/sector per una gestió directa. No cal multiplicar una programació i una activitat que ja existeix a la ciutat, sinó dotar-la de condicions adequades per tal de tenir continuïtat. Transformar els equipaments en vivers, sota un plec de condicions clares d’ús i de retorn a la ciutat, seria una aposta molt més eficient fins i tot en termes econòmics.

3. Residències artístiques.

La nostra reflexió en aquest punt és a favor de crear noves residències, però detectem que no es farà a través de noves vies que impliquin el teixit d’una manera directa, sinó a través dels equipaments ja existents. Pensem que caldria potenciar altres fórmules, com ara la dels vivers, o crear noves residències gestionades directament des del sector. A banda, pensem que caldria un programa que fes possible no només potenciar les residències a la nostra ciutat, sinó establir un programa de residències dels treballadors culturals locals a altres indrets, centrat a establir convenis amb espais d’altres ciutats i fer-ho de nou des de la facilitació de la interconnexió directa entre els treballadors/espais del mateix sector. Si bé l’equipament que aculli les residències pot ser perfectament un equipament dels ja existents, la xarxa amb altres ciutats o la convocatòria i gestió de les mateixes es podria fer perfectament des de baix i de manera horitzontal, directa, entre els mateixos treballadors culturals de cada ciutat i de la nostra.

4. Biennal d’Art Manifesta 2024

No entenem que aquest sigui un dels eixos inclosos en un pla com aquest. Pensem que un Pla cultural ha de definir els grans marcs de futur de les polítiques culturals adreçades al sector, i més quan l’intent és la definició dels Drets culturals, no de les estructures culturals municipals. Clarament, una biennal és un cas concret de programació cultural, i un model molt concret, també. No és un eix cultural ni un dret. Si l’entenem com a eix, ens duu a pensar que estem proposant la creació de més festivals i grans esdeveniments culturals com a part de les grans línies d’acció cultural. En aquest sentit estem plenament a les antípodes d’aquesta mena d’estratègies a l’hora de dibuixar la cultura d’una ciutat. No tenim cap mena d’interès en la creació de més macro-esdeveniments, ni marques, ni continuar eixamplant una visió mercantilista i centrada en una visió provinent de les indústries culturals i la gestió de la cultura com un producte. Pensem que no és un model de futur ni un model que potenciï la ciutadania cultural i els seus drets, sinó els usuaris i el consum cultural. Si s’ha de fer una nova biennal o un nou gran paraigües caldrà necessàriament definir-lo de manera conjunta amb el sector, i reconduir-lo cap a posicions ben allunyades dels grans festivals i de l’intervencionisme cultural; despullar-ne tota vestidura de biennal tal com aquestes s’han anat donant al llarg de les darreres dècades. Estem plenament convençuts que hem de superar el model de grans fires, festivals i esdeveniments artístics que busquen per damunt de tot projectar la ciutat en l’àmbit internacional tot emprant els seus actius culturals, alhora que es mantenen les estructures de la quotidianitat en plena indigència. Per a CB la prioritat és el dia a dia i no la urgència d’un gran aparador.

5. Reformular les convocatòries de subvenció

Des de CB apostem per un canvi en el model de subvencions. Creiem que cal passar d’un model anual a obrir un nou model de convenis i/o contractes-programa que garanteixi una seguretat de 3 o 4 anys i mantenir un programa de subvencions per a activitats puntuals.

Aquest canvi d’estratègia amb un nou model de contracte-programa obeeix al fet de donar valor i viabilitat a la funció que CB fem com a serveis públics oberts a la ciutadania i en diàleg directe amb el territori. La cultura sempre s’ha gestat i fet des de baix, en horitzontal, i no es tracta de convertir l’ens públic en un nou sistema de mecenatge. Si parlem de drets hem de parlar, també, de deures. Per això apostem per un sistema de contracte-programa que permeti reformular el suport públic amb una aposta a llarg termini vinculada a una exigència de retorn a la ciutadania, de servei públic, dels ens que s’hi acullin. L’objectiu és assolir una acció cultural directa des de baix que doni resposta i solucions a les necessitats estructurals en nom, també, del municipi.

El model de suport públic de “gestió continuada” es podria vertebrar des de l’Oficina de Cultura. Un suport públic continuat i plurianual implica també coresponsabilitat, d’aquí el contracte-programa. S’ha d’establir una exigència a dues bandes. En tant que CB entenem que estem fent un servei públic i, doncs, també ens han d’exigir i hem de satisfer aquestes exigències. Per comptes de clientelisme i dependència del suport públic, CB implica un retorn i un treball cultural a la comunitat, una funció social que és la que dona sentit a l’exigència del canvi de model i a un suport diferenciat al de les subvencions actuals.

Pel que fa al model de subvencions ordinària i anual que cal mantenir per tal de donar suport a projectes puntuals creiem que hi ha d’haver un canvi de calendari de les ajudes. La preparació i resolució hauria de ser entre setembre i desembre, no com ara (preparem els projectes a principis d’any i es resolen a l’estiu). També caldria augmentar el percentatge màxim de l›ajuda municipal del 50 al 70%.

Des de CB apostem per repensar també els indicadors de valoració dels projectes, i no centrar-los, per exemple, en la producció de resultats, beneficis i rendibilitat econòmica com a barems d’impacte sobre el territori. La cultura s’ha d’avaluar en funció d’uns barems que prioritzin el retorn ciutadà, així com els indicadors que el regeixen, i la creació de públics per damunt de la rendibilitat i l’assistència. Repensar la política cultural municipal i fer valdre la capil·laritat de l’activitat cultural i artística de base, no fonamentada en grans esdeveniments, sinó en projectes de participació ciutadana i transformació social i treballar en altres polítiques que protegeixin els espais de la cultura de la ciutat de la pressió immobiliària i la gentrificació. Caldria una aposta ferma i sostinguda en el temps per part de les institucions culturals i polítiques públiques cap a projectes que treballen fora de l’ànim de lucre, de la iniciativa privada o de la pública i que, així mateix, promouen l’impacte i el retorn social. Cal una legislació que ho garanteixi.

Des de CB volem incidir que caldrien ajudes específiques que donessin suport a projectes en el seu conjunt, vertebrats sobre el territori i amb voluntat de transformació social, amb independència de les disciplines artístiques que es posen en joc amb una aposta clara per la transversalitat i la multidisciplinarietat.

S’ha de prioritzar un model de sostenibilitat a partir del microcrèdits per la cultura. Hem de virar cap a un model d’autonomia. Ens cal el suport públic, sí, però no per funcionar, sinó per establir la continuïtat dels projectes. De la mateixa manera caldria impulsar amb fermesa una legislació potent per possibilitar la participació de l’economia privada en les estructures culturals (llei de mecenatge i de desgravació fiscal).

Des de CB, considerem l’actual i ingent despesa en transport i enviaments generalitzada al sector cultural un sense sentit. Demanem que l’Administració pugui fer-se càrrec de la majoria del pressupost (seguint el model francès) o, encara millor la creació d’una empresa pública, cooperativa de transports i enviaments o fórmula similar, que descarregui aquest pes pressupostari de les entitats culturals i permeti una aposta clara per un transport eficient, ecològic i transparent.

6. Nous mecanismes de suport públics per als
processos de recerca i experimentació.

Considerem que és una recapitulació dels punts 1 i 5. Ja ho hem comentat en els punts pertinents.

7. Pla de formació

Proposem que aquest pla sigui gestionat per Barcelona Activa i que la informació es gestioni a partir de l’Oficina ciutadana de la cultura. En el següent punt despleguem què considerem que hauria de ser l’Oficina Ciutadana de la Cultura.

8. Oficina Ciutadana de la cultura

L’Oficina ciutadana de la cultura ha de servir per generar una política cultural de la facilitació: desenvolupar mecanismes d’acompanyament per a projectes nous i també per a gestions de locals, llicències, subvencions, suport tècnic i d’infraestructura, etc.

Això s’hauria de fer mitjançant un coneixement de la realitat de les entitats i del sector cultural de la ciutat. El perfil de persones que haurien de treballar en aquesta oficina seria, per exemple, provinents de les àrees d’humanitats, ciències socials, economia social, gestió cultural, comunicació…

Seria ideal en aquest sentit que l’Oficina tingui la figura de Tècnic de cultura a cada barri que faci de pont amb l’oficina i les entitats, per conèixer les entitats i donar-los suport. Considerem que seria necessària una oficina física amb atenció tan presencial com telefònica per donar suport a les sol·licituds de subvencions i altres processos burocràtics. Una altra funció que considerem urgent i necessària que podria desenvolupar aquest organisme és gestionar i justificar les no concessions de les subvencions i oferir un informe de retorn als candidats, per tal de millorar-ne la transparència i permetre als sol·licitants trobar i gaudir del suport més adequat a les seves necessitats.

Caldria involucrar més a la ciutadania, ja que, tal com està presentada l’oficina ara mateix, no té res a veure amb l’Observatori Ciutadà de la Cultura. CB considera que en l’organigrama de relacions de l’ICUB (estructura política i estructura executiva) manca la visió de la ciutadania i de sectors de base de la cultura, imprescindibles per crear un ecosistema cultural sa i orgànic. Per a tals efectes i com s’ha comentat amb anterioritat, una de les demandes permanents de CB, especialment des de la constitució del ParlaMent Ciutadà de Cultura de Barcelona(maig de 2019), ha estat la creació d’un Observatori Ciutadà Municipal de la Cultura (OCMC): un òrgan independent a la institució, però que hi treballaria de manera vinculada i vinculant, encarregat de fer un seguiment de les preses de decisions i des d’on es podrien impulsar polítiques i millores que no caiguessin en el curtterminisme.

Una possible via per tirar endavant aquesta estructura seria reconvertir l’actual Consell de Cultura de l’ICUB en un òrgan de ciutat, amb activitat de control sobre les polítiques culturals, amb capacitat i funcions executives i no només consultives, i amb representació de perfils de diversos sectors (creació, pedagogia, antropologia, ciència, biblioteques, documentació”¦). S’entén que aquest òrgan hauria d’anar més enllà de les polítiques dirigides a la creativitat, perquè “cultura” és molt més que creativitat. En aquest sentit, caldria parlar de perfils, no de noms, i establir un sistema d’elecció obert i democràtic basat en aquests perfils.

9. Baixos de protecció Oficial Cultural

Aquesta línia d’acció, derivada del programa de baixos de protecció oficial, ens sembla encertada però insuficient. Gran part de la despesa a què es destinen les subvencions actuals és per als lloguers dels espais de les entitats. Sembla absurd que aquesta despesa sigui la que es menja bona part dels pressupostos. No totes les entitats necessiten un espai propi o un espai de grans dimensions. Hi ha diverses vies que podrien resoldre aquesta situació:

es podria crear una línia específica de subvencions per a lloguers, alliberant així partida pressupostària destinada directament a producció, creació i investigació, per exemple

creació d’espais municipals destinats a fer les funcions de les entitats que necessitin un espai de treball (oficina) o magatzem. Hi ha molts edificis de titularitat pública buits, i també aquesta hauria de ser la funció de les fàbriques de creació

una altra via podria ser la gestació de vivers d’entitats en espais o equipaments ja existents o de nova creació, com les Cases de cultura, que permetessin generar un intercanvi on aquestes entitats disposessin dels recursos i espais de l’equipament a canvi de complementar o generar accions/programacions/activitat del mateix centre.

destinar l’1% de l’obra pública de la ciutat a suport al teixit cultural en termes d’espai i ajuts al lloguer

Creiem necessari que per transparència sigui públic i accessible conèixer quins espais públics té l’Ajuntament. I veure què s’està fent i quina disponibilitat hi ha. Si estan buits aquests podrien estar a disposició de les entitats. En aquests equipaments es podrien crear vivers d’entitats culturals.

En tot cas, el primer que s’hauria de resoldre és ajudar al pagament dels lloguers de les entitats i la seva viabilitat abans de fer equipaments nous. S’ha d’afavorir l’arrelament de les entitats. Això implica mantenir els espais en els territoris. L’activitat cultural de les entitats de CB està estretament relacionada amb l’entorn en què es duen a terme, i la seva integració en el teixit urbà és molt important per mantenir viva i diversa la vida dels barris de la ciutat.

10. Espais de Cultura Viva

Aquesta millora en una nova llicència d’activitat requereix un acompanyament perquè un cop aconseguida hi hagi un sosteniment de les entitats que la tenen.

Aquesta iniciativa va en la direcció de solucionar problemes actuals amb les llicències d’activitat i capacitar l’aixopluc legal, però voldríem fer constar que hi ha moltes entitats i espais que duen a terme la seva activitat sense una llicència vàlida, i que molt probablement tampoc es poden acollir a aquesta nova llicència. Pensem que cal buscar solucions per emparar legalment qualsevol activitat cultural sense la necessitat de tenir una llicència concreta. Destaquem la necessitat de millorar la present regulació de llicències perquè s’ajusti a les necessitats tan existents com futures. Fem una reflexió en el sentit que el marc de regular les activitats culturals i públiques no creiem que hagi de ser via llicències, per més que sabem que no depèn de l’Ajuntament.

Creiem que hi ha alguns aspectes que no estan inclosos en aquest Pla. A mitjà termini l’ideal seria que tot això s’acompanyés d’eines com una Llei de Mecenatge i de desgravacions fiscals per a les entitats culturals. Sabem no és competència de l’Ajuntament, però s’hauria de fer pressió. També s’hauria de parlar de proposar un estatut de l’artista o d’impulsar bonificacions en els impostos municipals per estimular l’entrada del suport privat, per exemple.

Així mateix creiem que s’hauria d’establir un sou mínim regulat per tots els treballadors culturals que treballin en un equipament o projecte que rebi diners públics.

Document original Ajuntament:
pla_drets_culturals_mesura_pautes_v19.pdf